Overblog Seguir este blog
Edit post Administration Create my blog
29 agosto 2011 1 29 /08 /agosto /2011 19:15

El pare va morir ahir, vint-i-sis d’agost, a les 10.15 hores, després de tres dies d’agonitzar i administrar-li morfina. Tres dies i dues nits escoltant el ritme d’una respiració compassada i feixuga que el meu cervell registrava pendent del moment que es trencava per una apnea. Aleshores dirigia la meva mirada a l’abdomen esperant recuperar la imatge del moviment toràcic que empenyia la caixa amunt i l’enfonsava, mostrant una lluita aferrissada per la vida.

Els ulls tancats, la pell freda i insensible, la boca oberta. No reaccionava pas ni a les carícies ni a les paraules, i això donava lloc al gran enigma: Pot sentir alguna cosa? És conscient de la nostra presència? Pot escoltar el que diem? En Jaume i jo vam acostumar-nos al seu rostre de cera, al color morat blanquinós del cos, a la presència de la mort que rondava pacient i impassible sabent en tot moment que tenia la batalla guanyada.

Sentia els badalls de la dama de la daga, insultants. Només ella descansava, el pare guerrejava contra un fantasma invencible; nosaltres patíem conscients i impotents enfront del desequilibri de forces. El desànim ens envaïa: No hi ha res a fer. No lluitis, entrega’t, pare. Mostra-li la bandera blanca. La mort sabia que sense menjar ni sense beure aigua, era qüestió d’hores. Havia planificat un setge final que acabaria amb la seva porfidiosa resistència. I el va vèncer!

Diuen que les olors ens evoquen records. Mentre el pare no va entrar en coma, l’habitació i ell desprenien la flaire de les colònies de nens; però les darreres hores, el baf de l’alè mortuori envaïa la cambra. Malgrat tenir les finestres obertes, -i l’atenció de les infermeres que fins mitja hora abans d’expirar el van canviar, li van curar les nafres, el van afaitar i perfumar- el que va començar sent un efluvi premonitori es va anar fent dens i persistent, hora rere hora, fins arribar a atrofiar-me les pituïtàries; fent-me perdre la consciència d’aquella flaire que algun dia tornaré a identificar.

Els metges no entenien pas la resistència del pare. Un cervell que s’havia desconnectat del lligam de gairebé tots els òrgans vitals, i un cor que bombejava amb escassesa, però suficient per permetre una respiració continuada, difícil i esgotadora que s’entestava a viure. Què el retenia encara a preservar l’estat vegetatiu sense esperança? Vam saber-ho quan van arribar els dos fills del meu germà que faltaven. En el moment que el seu llit va estar envoltat per tots el qui ell volia, va deixar anar el darrer alè.

El metge va certificar la seva defunció i ens va dir que havia estat un malalt agraït, educat i fàcil de portar. Les infermeres abans ens havien facilitat poder passar els tres darrers dies amb ell, sense cap mena de limitació d’horari ni de nombre de persones. Cada nit ens vam quedar dues persones, i de dia, ens alternàvem, entre quatre o cinc. Tot va ser planer, regnaven les bones formes, l’aparent cordialitat i la serenor, però la processó anava per dintre.

Va arribar l’hora d’escollir el vestit, el taüt, els recordatoris, la cerimònia i les flors. Ara es desplegava davant nostre un món de fantasia, on tot era possible: Digui’m el que vol i li aconseguirem. Tot fet a mida. L’habilitat dels serveis funeraris està en aconseguir que facis la major despesa possible. I la de la família a mantenir-se serena i no perdre el seny.

El pare volia ser enterrat al Mallol, on reposen les despulles dels avis. La seva germana, la Margarida, l’única que resta viva, ha anat pagant el nínxol i ens el va oferir. El divendres començaven les festes de Sant Bartomeu, festa major del poble on el pare va néixer. El capellà va acceptar celebrar la cerimònia l’endemà mateix, a les quatre de la tarda. Ens va preguntar si havia rebut els darrers sagraments. En Jaume i jo ens vam mirar, ni se’ns havia passat pel cap. Vaig contestar al mossèn que no va ser pas possible perquè feia temps que havia caigut en demència..

El funeral va posar en evidència el poc esperit religiós de la família. Ningú no sabia seguir la missa. Només s’escoltava la veu del capellà que va optar per respondre ell mateix allò que suposadament havíem de dir nosaltres. El pare no era pas practicant però creia en Déu, un Déu particular, íntim i senzill que predicava una doctrina basada en una sola frase: "No facis mal a ningú".

Adossat al temple hi ha el cementiri. Un quadrat deliciós amb el terra encatifat d’herba. La vista des de la plaça de l’església s’obre a la Vall d’en Bas i a les muntanyes que l’envolten. Hi havia banderoles, guarniments i la tarima dels músics per fer xerinola. Ves per on, pare, als teus noranta-un anys tornes a la festa, escoltaràs la música i sentiràs el xivarri dels joves i no tan joves que ballen sota l’envelat. Mentrestant i en silenci jo m’acomiado llegint els versos del teu recordatori:

Em costa imaginar-te

absent per sempre,

tants de records de tu

se m’acumulen,

que ni deixen espai

a la tristesa,

i et visc intensament

sense tenir-te.

 

 

ANNA

 

 

 

 

Compartir este post

Repost 0
Published by nullediesinelinea.over-blog.es //charlus03 - en comentario literario
Comenta este artículo

Comentarios

Octavio Serret 09/03/2011 19:31


Ho sento molt Anna...es preciós!!
ANIMS!!!


Domingo 08/29/2011 23:41


Anna, dues coses: primer de tot, un petó molt i molt fort, a tu i a en Jaume. Y, segon, gràcies. Moltes gràcies. Tu ja saps per què


Présentation

  • : El blog de diariodemimochila.over-blog.es
  • El blog de diariodemimochila.over-blog.es
  • : Ventana abierta al mundo de la cultura en general, de los libros en particular, mas un poco de filosofía, otra pizca de psicología y psicoanálisis, unas notas de cine o teatro y, para desengrasar, rutas senderistas y subidas montañeras.
  • Contacto

Recherche

Liens